Colors: Vermell

VERMELL

De quin Color és l’amor?
del color de les roselles,
del rogenc del cel al capvespre,
del vermell de les cireres,
del color de la sang i
del color del cor.

Va obrir els ulls a la unitat de cures intensives d’un hospital de Barcelona, no sabia quin dia era, ni quina hora, però de seguida va entendre que per fi s’havia despertat.

Tenia la boca seca, volia demanar aigua però no podia, el seu cos immòbil estava profundament cansat i ple de tubs que sortien per totes bandes de sota el petit llençol blanc que tapava escassament la seva nuesa.

A la cara hi portava la màscara d’oxigen, en un dit de la mà hi tenia un didal del que hi sortia un cable connectat a un ordenador on es podien llegir les seves constants vitals, pressió sanguínia, pulsacions, ritme cardíac…
Al braç esquerra, injectat directament a la vena hi duia una cànula llarga que viatjava per dins fins arribar a l’ànima, per on li anaven introduint diferents fàrmacs, algun d’ells era la droga que li esborrava el dolor permetent-la somriure i ser feliç.
Per la vena de l’altre braç li entrava un líquid vermell que recorria tot el cos per sota la seva pell i li retornava l’energia perduda.

Al final de la gruixuda i llarga cremallera plena de punts que s’estenia al llarg del tòrax, li sortien dos fils d’acer que dies mes tard va saber que estaven clavats al cor, la seva missió era transportar la corrent per si aquest s’aturava.

Una mica mes avall, tenia dos forats a la carn dels que hi sortien dos tubs grossos i transparents com dues manegues, per on de tant en tant expulsava algun coàgul de sang, finalment portava connectada la sonda.

Mai havia estat tants dies sense dutxar-se, amb el cap brut i sense pintar-se els llavis, però era feliç. Cada cop que li desconnectaven un tub, sabia que la seva llibertat era més a prop. Fins que va arribar el diumenge al vespre i la van portar a una habitació normal de la planta de cardiologia.

Fora de la UCI, li esperaven uns dies alegres i difícils, dies en els que el dolor seria tant intents que l’engoliria tota fins a deixar-la amb la pell i l’os, però a pesar d’això seguiria feliç i agraïda a les persones que l’havien ajudat i acompanyat en aquells moments, agraïda també a les mans suaus i netes del cirurgià que havien fet possible que el seu cor tornés a bategar, a les infermeres per la tendresa del seu tracte i tots aquells éssers invisibles que donant la seva sang li havien salvat la vida.

Per uns instants, li va venir al cap el record de dies enrera, quan es va acomiadar del seu home al entrar al quiròfan, i li va dir amb un somriure:- “fins desprès”, mentre en el fons pensava que potser no el tornaria a veure mai mes.

Aquest fins després s’havia complert, per això la seva felicitat era immensa, perquè podria tornar amb les seves filles i amb les persones que estimava.
El mal son quedava enrera, tenia davant seu una segona oportunitat.

En el fons sempre ha sabut que la raó aprèn coses que només el cor ensenya.

Hi ha una frase de Voltaire que diu : “L’amor és la més forta de totes les passions, perquè ataca alhora el cap, el cos i el cor.”

Concep