GRIS
(Monòleg)
Bona tarda. De fet m’he oblidat del que volia dir-vos. M’he de disculpar, la meva memòria és molt minsa. Mai he destacat: No sóc intel·ligent, ni guapo, ni graciós, ni esportista, i per suposat d’artista no en tinc res. Tant mateix, tampoc no sóc lleig, ni ruc ni un lladre, ni un zero a l’esquerra. Sóc el que sóc, un més. Estic a dintre de les majories de totes les estadístiques que us podeu arribar a imaginar: Heterosexual, casat amb fills, estudis mitjans, un cotxe, una hipoteca, bé una gran hipoteca... en fi, una vida fàcil de preveure.
Sabeu que tinc en comú amb: En Juli Cèsar, la Cleopatra, en Plató, la Hipòlita, en Gaudí, amb la Marie Curie, en Gandhi, la Marilyn Monroe, l’Adolf Hitler...
No res, no res... tots ells son grans: conquistadors, reines, filòsofs, lluitadores arquitectes, investigadores, actrius, homes de pau... assassins. El meu nom mai no figurarà a l’enciclopèdia. Bé, bé, potser sí, potser al costat de la paraula GRIS. Gris. Jo sóc el darrer a les llistes, quan gairebé estan tancades surt el meu nom, escolta t’has recordat de fulanito, oh, es veritat!. Bé, Potser la meva existència no és important, però de fet, ara que hi penso, quasi tothom que conec és al mateix calaix que jo. Persones grises, amb vides insulses, fins i tot els que destaquen a dintre del meu entorn, no sortiran mai als llibres d’història, com a molt, algú veurà escrit el seu nom al Regió 7 o fins i tot a un diari nacional per fer... no sé: guanyar una carrera, compondre unes sardanes, jugar al futbol, escriure uns llibres, ser alcalde. Ven mirat, ser Sant o bisbe confessor de la reina no està fet per mi, jo no en tinc tantes... “tragaderes”.
D’altre banda sempre puc dir que el temps en que he nascut no era l’apropiat. Fill de la postguerra, començava l’adolescència quan s’acabà la dictadura, i ara per ara només puc fer-me de Greenpeace, o de la plataforma cero set per cent per destacar una miqueta. Tot i que la guerra no és un temps que vulgui viure. Què hi farem, sóc una persona GRIS, i estic content, molt content, de fet, si no fos pels milions i milions de persones grises que gaudim de la terra i de la vida, com podrien destacar: La mare Teresa de Calcuta, l’Albert Einstein, l’Agustina d’Aragó, en Ramses II... No podrien, clar, no podrien.
Ara us deixo amb aquest pensament filosòfic de pa sucat amb oli, d’aquest el vostre veí, que no sent ningú, se sent feliç i orgullós de ses fills i de ser català.
Juan Manuel
(Monòleg)
Bona tarda. De fet m’he oblidat del que volia dir-vos. M’he de disculpar, la meva memòria és molt minsa. Mai he destacat: No sóc intel·ligent, ni guapo, ni graciós, ni esportista, i per suposat d’artista no en tinc res. Tant mateix, tampoc no sóc lleig, ni ruc ni un lladre, ni un zero a l’esquerra. Sóc el que sóc, un més. Estic a dintre de les majories de totes les estadístiques que us podeu arribar a imaginar: Heterosexual, casat amb fills, estudis mitjans, un cotxe, una hipoteca, bé una gran hipoteca... en fi, una vida fàcil de preveure.
Sabeu que tinc en comú amb: En Juli Cèsar, la Cleopatra, en Plató, la Hipòlita, en Gaudí, amb la Marie Curie, en Gandhi, la Marilyn Monroe, l’Adolf Hitler...
No res, no res... tots ells son grans: conquistadors, reines, filòsofs, lluitadores arquitectes, investigadores, actrius, homes de pau... assassins. El meu nom mai no figurarà a l’enciclopèdia. Bé, bé, potser sí, potser al costat de la paraula GRIS. Gris. Jo sóc el darrer a les llistes, quan gairebé estan tancades surt el meu nom, escolta t’has recordat de fulanito, oh, es veritat!. Bé, Potser la meva existència no és important, però de fet, ara que hi penso, quasi tothom que conec és al mateix calaix que jo. Persones grises, amb vides insulses, fins i tot els que destaquen a dintre del meu entorn, no sortiran mai als llibres d’història, com a molt, algú veurà escrit el seu nom al Regió 7 o fins i tot a un diari nacional per fer... no sé: guanyar una carrera, compondre unes sardanes, jugar al futbol, escriure uns llibres, ser alcalde. Ven mirat, ser Sant o bisbe confessor de la reina no està fet per mi, jo no en tinc tantes... “tragaderes”.
D’altre banda sempre puc dir que el temps en que he nascut no era l’apropiat. Fill de la postguerra, començava l’adolescència quan s’acabà la dictadura, i ara per ara només puc fer-me de Greenpeace, o de la plataforma cero set per cent per destacar una miqueta. Tot i que la guerra no és un temps que vulgui viure. Què hi farem, sóc una persona GRIS, i estic content, molt content, de fet, si no fos pels milions i milions de persones grises que gaudim de la terra i de la vida, com podrien destacar: La mare Teresa de Calcuta, l’Albert Einstein, l’Agustina d’Aragó, en Ramses II... No podrien, clar, no podrien.
Ara us deixo amb aquest pensament filosòfic de pa sucat amb oli, d’aquest el vostre veí, que no sent ningú, se sent feliç i orgullós de ses fills i de ser català.
Juan Manuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada